Llegeixo amb estupor a la premsa del dia que el govern socialista (socialista? centralista i prou!) estudiarà avui si pujar o no pujar l'edat de jubilació fins als 67 anys.
Amb la feina que costa mantenir l'ordre dins d'una aula de secundaria quan encara s'està per sota dels cinquanta; amb la perspectiva d'haver de fer front, dins de pocs anys, als fills de les generacions actuals (que, en bona lògica, estaran encara més mimats, consentits i malcriats i, en conseqüència, seran encara més maleducats que llurs pares); amb la progressió de la societat actual d'anar putejant cada vegada més els docents i de fer-nos responsables de tots els mals, des del diluvi universal fins a la mort de Manolete (àdhuc fins i tot, de la popularitat televisiva del Paquirrín); després de no haver pogut accedir a un treball normalment remunerat fins als 35 perquè el sector on m'hi havia especialitzat (l'agricultura) va ser la moneda amb que els socialistes (socialistes? socis-llestos!) d'aquell moment van pagar l'entrada en Europa de l'estat espanyol, enfonsant el sector i deixant-me sense expectatives laborals i a un pas de la histèria col·lectiva (coses que fa el patir de múltiple personalitat) durant més de dos lustres; amb tot el que m'heu fet passar, pandilla de cabrons, i ara em veniu amb aquestes?
A tots els governants us havien de penjar dels budells de l'oposició.
Powered by ScribeFire.
3 comentaris:
No podia estar més d'acord
no son propies d'aquest blog les paraulotes, pero la situació realment las mereix.
dits creuats per a que no la pujen!!
petonets!
És trist, Kukat, estem perdent tot el que van guanyar, amb dura lluita, els nostres rebesavis amb les grans vagues, poc després de la revolució industrial.
De vegades, rAnita, t'obliguen a soltar dos renecs ben forts. Ja veurem com acaba la cosa, però ja fa anys que se'n parla arreu d'Europa.
Besets!
Publica un comentari a l'entrada