Com a valencià, he quedat fart de les incursions dels politicastres en la lingüística; és normal, doncs, que m'alarmi en llegir
els disbarats del Misteri [sic] d'Igualtat en la literatura, que ara ha decidit censurar la Ventafocs i tota la literatura popular infantil: sembla ser que la Ventafocs i companyia ofereixen un model sexista de la vida.
La literatura popular adreçada al nens, i sembla increïble que aquestes personetes ho ignorin, representa un conjunt de saviesa que es va acumulant, generació rere generació, des de, probablement, les darreres glaciacions (cosa d'uns deu mil anys, crec). A través de narracions senzilles que incloïen elements de la vida quotidiana, es pretenia entretenir la mainada, ensenyar-la a parlar, ensenyar-la a viure (no hi havia escoles en aquell moment; ni ministeris); però també ensenyar-la a tenir esperança quan les coses anaven mal dades.
Les ments estretes, primmirades i llepafils que han parit aquella proposta censora no han sabut veure que totes les històries que volen fer fora del nostre mapa literari són portadores de l'inestimable valor de l'esperança: la Ventafocs s'allibera de les germanes i de la madrastra i aconseguix una vida de qualitat, i el mateix fan la Bella Dorment i la Blancaneu.
La censora d'Igualtat critica que arribin a aquesta alliberació a través de l'actuació d'un home, i no pas pels propis medis, i pretén modificar els contes perquè siguin les protagonistes les autores de la pròpia alliberació. Però
la censora d'Igualtat oblida que els contes van dirigits a criatures de tres, quatre o cinc anys, criatures que no poden escalar muntanyes o tallar arbres o lluitar contra llops, i que no es podran sentir identificats amb aquelles heroïnes —que semblaran més un
Rambo que no pas una princesa. Una criatura d'aquesta edat depèn en tot i per tot d'altres persones (els seus pares; els adults, en general) i, mentre escolta la narració, identifica les germanastres dominants i egoistes amb els seus germans majors, i identifica la madrastra amb la mare (aquella mare que s'entesta en dir "no", tan diferent de la mamà que diu "sí").
En el conte tradicional, el protagonista, masculí o femení, supera els obstacles i arriba a una situació estable i positiva (descrita misteriosament amb el "i van viure feliços per sempre", precisament perquè no interessa entrar en detalls) bé gràcies a una intervenció externa, bé gràcies al seu enginy. I és amb aquests dos elements, la intervenció externa i l'enginy, que les criatures s'hi poden identificar, perquè són elements presents en llurs vides.
Generacions i generacions contant contes a la vora del foc i observant les reaccions dels nens han dut a perfeccionar, a polir, aquelles històries que, en molts casos, tenen mil·lenis a les espatlles. El resultat són narracions que parlen a l'esperit inconscient, a través de símbols, que eduquen el nen sense que se n'assabenti, que el van formant i, sobretot, que li transmeten esperança en un futur alliberament dels ogres, monstres i gegants que poblen els seus malsons a ulls oberts.
Però sembla que la
censora d'Igualtat s'ha cregut els contes del senyor
James Finn Garner: potser li'ls van llegir de petita i s'ha quedat traumatitzada, o programada, o vés a saber què.
