Després de tants quilòmetres, em sento com a casa...
Petita crònica de la manifestació
Torno de Tarragona amb un bon sabor de boca. No només per la petita jornada gastronòmica celebrada al port, poc després de la manifestació, sinó per com s'ha desenvolupat aquesta.
A primera hora, semblava que la convocatòria havia tingut un èxit escàs; però, a mesura que s'acostaven les 12.30, hora a què havia de donar inici la marxa, l'assistència va anar pujant fins, em sembla, entre quatre i cinc mil persones. En la seva major part, es tractava de mestres i professors; però també ha estat significativa, bastant important, la presència d'estudiants, sobretot universitaris; i és que els reprovables fets d'ahir a la Universitat estaven en la ment de tots.
Una mica després de l'hora prevista, la manifestació ha començat a marxar, Rambla Nova amunt, cap al carrer de Sant Francesc. No hi ha hagut incidents, i m'ha sobtat que la presència policial era discreta (només Policia Local, i tampoc en gran nombre), cosa que no sé si atribuir a un plantejament realista del que podia i del que no podia passar, o si era més bé una mena d'efecte pèndol davant de les bestieses comeses ahir.
Al llarg de la manifestació, es van llençar gran quantitat de consignes contra la LEC, acompanyades d'unes quantes demanant la dimissió del conseller Ernest Maragall. I ja cap al final, davant dels Serveis Territorials d'Educància van tenir lloc els discursos explicatius i les peticions de rigor, que, com és de rigor, es van perdre cap a un cel blau i primaveral sense arribar als oïts a què s'adreçaven. Però això ja ho teníem assumit.
Va ser una grata sorpresa trobar-me amb uns quants companys de fàbrica, i descobrir que, segons sembla, el seguiment ha estat força alt al nostre centre.
Quins efectes tindran, si en tenen alguns, aquesta vaga i aquesta manifestació? És difícil de dir (és difícil perquè hom s'entesta a ser optimista i a creure, fins que la realitat ens llança per terra les il·lusions, que aquest esforç serveix d'alguna cosa); no fa gaire, hem vist com una vaga dels jutges ha fet caure un ministre. Però, no ens enganyem, els jutges són un estament respectat i valorat, i hi ha la percepció que, sense la seva tasca, la societat s'ensorra; en canvi, mestres i professors som vistos com l'última mona de la societat, i, si fem vaga, no aturem en absolut el procés educatiu: quan arribi el moment, les notes estaran als butlletins i els percentatges d'aprovats i suspesos no variaran gens.
Tanmateix, de tant en tant cal perdre algunes batalles: és senyal que no hem perdut del tot les il·lusions.
Powered by ScribeFire.
