Si féssim una estadística amb les coses bones i amb les coses dolentes amb què ensopeguem cada dia, quines penseu que guanyarien?
Doncs, jo no hi estaria tan segur: hi ha qui tendeix a oblidar les unes, hi ha qui tendeix a oblidar les altres. Al final, no és tan important allò que et passa com allò que recordes (i com ho recordes).
En qualsevol cas, hi ha dues classes de persona que són dignes de llàstima: les que gaudeixen amargant-se la vida i les que gaudeixen amargant-li-la als altres.
Doncs, jo no hi estaria tan segur: hi ha qui tendeix a oblidar les unes, hi ha qui tendeix a oblidar les altres. Al final, no és tan important allò que et passa com allò que recordes (i com ho recordes).
En qualsevol cas, hi ha dues classes de persona que són dignes de llàstima: les que gaudeixen amargant-se la vida i les que gaudeixen amargant-li-la als altres.
Powered by ScribeFire.
11 comentaris:
l'important és l'anim amb què surts de l'ensopegada
Tinc els peus plens de durícies d'ensopegar. Bé, els peus i el cap :-) .
Les durícies del cap permeten aprofondir i no defallir. Les dels peus seguir el camí.
Començo a tenir complexe de perforadora petrolífera, Sisco, de tant d'aprofundir :-) .
Sobretot quan veus que no n'hi ha gaires més que t'acompanyin.
Aquesta sensació que sembla que tens fa temps que m'acompanya, tot i que tinc clar que la nostra casuística deu ser ben diferent. Però, de fet, se'm fa complicat molts cops lidiar amb l'actitud de molta de la gent que em trobo al llarg del dia, tant a la feina com fora d'ella.
Des dels incompetents que van a cop de puny per amagar les seves mancances, passant pels irresponsables que arrosseguen el que troben al pas, fins arribar als responsables competents que es pensen que són imprescindibles, sense tenir present que el cementiri n'és ben ple d'imprescindibles....
No sé si és que el món es complica, Giorgio, o si és que nosaltres ens fem grans (que ens hi fem, per sort) però és complicat, certament complicat....
Sincerament, espero que sigui una equívoca apreciació meva, causada pel pas del temps mal assimilat, i que els meus fills tinguin un futur millor que el que jo imagino.
Salut i ànims, tovarich!!! ;-)
Ei tovarichS (en plural)!!
El temps passa, i gràcies (com bé dius papapep)! I des del meu punt de vista el que hem de fer és aprendre'n, perquè si no ho fem nosaltres no podrem transmetre-ho als que venen al darrere. A més, si no els hi transmetem allò que ens sembla que han d'aprendre, n'hi haurà d'altres que els transmetran tot allò que nosaltres hem lluitat per rebutjar.
No ho sé, digueu-me pessimista, però costa molt mantenir allò que ens és tan preciat, i costa poc llençar per la borda el que tan esforç ens ha costat aconseguir.
De tota manera, no vull acabar aquest apunt amb l'ànim baix. Quan veig gent jove que té les idees clares i que s'esforça per defensar-les em fa pensar que res no ha estat de bades.
Hem de seguir lluitant!!!!
Endavant, sempre endavant!!
I mirar enrere només si ens ajuda a prendre impuls!
Besets!!!
Sempre endavant, companys! No és fàcil, és veritat, i sempre hi ha qui s'entesta a fer-nos la punyeta; però és l'únic camí (coses de la segona llei de la termodinàmica).
Una abraçada!
no sé... no sé fer estadístiques...
I qui necessita saber fer estadístiques, sabent fer una torta de xocolata tan bona?
;-)
Publica un comentari a l'entrada