Et respecto a tu, que ets una persona sensible (sensible al dolor espiritual, sensible al rebuig de la gent, sensible a les injúries o a les persecucions).
Les teves idees, les compartiré o no les compartiré, lluitaré per difondre-les o per deixar-les en evidència, o me'n fotré si les trobo ridícules o insignificants o una pèrdua de temps. Però no em demanis que respecti "idees": després de tot, les idees són insensibles i no sabrien que fer-se'n del meu respecte.
Et respecto a tu. Sempre que les teves idees no impliquin perjudicar ningú.
(El problema és que hi ha molt poques idees --ideologies-- que no perjudiquin ningú, o que no facin que ningú no se senti perjudicat.)
Les teves idees, les compartiré o no les compartiré, lluitaré per difondre-les o per deixar-les en evidència, o me'n fotré si les trobo ridícules o insignificants o una pèrdua de temps. Però no em demanis que respecti "idees": després de tot, les idees són insensibles i no sabrien que fer-se'n del meu respecte.
Et respecto a tu. Sempre que les teves idees no impliquin perjudicar ningú.
(El problema és que hi ha molt poques idees --ideologies-- que no perjudiquin ningú, o que no facin que ningú no se senti perjudicat.)
Powered by ScribeFire.
7 comentaris:
Òstia com de prolífic estàs avui, eh!
Per cert, això s'assembla bastant al que ja va dir Voltaire: "Puc discrepar del que diguis, però lluitaré perquè ho puguis dir" (més o menys).
Tot i que és més profund el teu pensament ;)
Alaaaaaa! Ara sí que m'he posat vermeeeeeell!
Sí, va en aquella línia, evidentment. Una mica modernitzat, això sí, perquè el Voltaire no va conèixer la indústria de la mort del règim nazi ni altres moltes coses de vergonyosa memòria. Cal anar amb compte amb les ideologies, amb les religions, amb el futbol...
És allò de què la fi justifica els mitjans...
Evidentment, qualsevol idea (i més quan hi ha voluntat d'ofendre's per qualsevol estupidesa, que n'hi ha que van així pel món) pot ofendre o ferir algú, per simple i lleugera que sigui. És un tema completament subjectiu, i aquí és on entra el nostre gran desconegut: el sentit comú! :)
O que la fi s'autojustifica, diria jo.
El sentit comú i el sentit de l'humor: és curiós, però la seva carència sol ser simultània; serà que depenen del mateix òrgan, o del mateix cromosoma.
Parlant de respecte... veig que ja no vols anònims... en fi
sóc la Dafne i (en ocasions m'agrada el que escrius sobretot aquesta última essència... )últimament estava una mica saturada d'informàtica. Fins aviat seguiré passant per les teves anotacions
Hola, Dafne, m'alegro de llegir-te :-) .
Quines coses, i jo que em pensava que aquestes darreres reflexions resultarien una mica pedants...
El tema dels anònims... vaig tenir problemes, saps? i vaig haver de tancar un bloc que tenia uns quants anys. No m'agrada aquest sistema, però, a veure que faig.
Publica un comentari a l'entrada