Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de setembre del 2009

¡Al cole con alegría!


No, no patiu, no m'he tornat boig i no estic parlant de la "fàbrica" on em sotmetran a tortures psicològiques durant els propers deu mesos i un dia: la meva alegria es refereix a l'altre "col·le" que freqüentaré —virtualment— durant el proper semestre (i, si tot va bé, durant alguns semestres més), l'IOC, on cursaré el grau superior en Administració de Sistemes Informàtics. El detonant de la meva felicitat (ara mateix tinc un somriure absent i una mica babau) ha trucat a la porta fa uns instants sota la forma de missatger d'UPS que em portava el primer lliurament de llibres.

Tret de Formació i orientació laboral, que, a priori, no m'interessa ni poc ni molt, les altres tres matèries que estudiaré aquest semestre sonen molt bé: Sistemes operatius, Programació estructurada i modular, Implantació d'aplicacions informàtiques de gestió. Ja sé que al públic aliè a aquest "mundillo" li sonarà a cosa esotèrica o herètica, però a mi se'm fa la boca aigua només de pensar-ho i de mirar els totxos (totxos, totxos: res de tebeos) que tinc ara mateix sobre la taula.



El temps dirà si encara tinc les neurones en condicions per fer front a aquest repte.



Powered by ScribeFire.

dilluns, 8 de juny del 2009

Amb trenta anys de retard

Ja és oficial: acabo d'iniciar un desig de joventut (seria exagerat dir-ne un somni).

El cas és que, quan tenia catorze anys, no m'abellia estudiar, gens ni mica: volia fer Formació Professional, posar-me a treballar i independitzar-me el més aviat possible. Però em van obligar a estudiar a punta de pistola: primer el BUP; després el COU, que el BUP a seques no valia per a res; i, ja posats, una Enginyeria Tècnica que vaig fer a desgana i amb resultats irregulars. Com que la cosa ja no tenia remei, més tard vaig fer una llicenciatura i, sorprenentment, ara em guanyo la vida com a professor. És curiós: sempre he sabut que no volia ser ni metge ni mestre, i, ves per on...

Però la vida pega més voltes (i fa més pujades i baixades) que una muntanya russa, i, per una sèrie d'atzars inexplicables, m'ha fet arribar al punt exacte en el moment just (o això em sembla) i, per fi, només trenta anys més tard del que jo volia, m'he matriculat (ja és oficial) a l'IOC (Institut Obert de Catalunya) per cursar el Cicle Formatiu de Grau Superior d'Administració de Sistemes Informàtics. En realitat, és més del que jo volia, ja que, fa trenta anys, em conformava amb ser electricista.

En principi, ho faig només per gust, per afició a aquesta caixa llesta interactiva que serveix per gairebé qualsevol cosa. Però no se sap mai: vaig dir el mateix quan em vaig matricular en Filologia Catalana, i mireu com he acabat. D'altra banda, eren faves comptades: m'agrada estudiar, m'agrada la informàtica, només era qüestió de temps estudiar informàtica.

Ja veurem com acaba açò. De moment, estic molt il·lusionat i més content que un gínjol.


Powered by ScribeFire.

diumenge, 24 de maig del 2009

25 de maig, dia de l'orgull friqui


Per als pocs que potser encara no ho saben, el 25 de maig de 1977 es va estrenar la primera pel·lícula de la saga Star Wars (el IV episodi, una numeració que va deixar perplex més d'un espectador). Amb aquesta excusa, uns quants anys més tard es va començar a celebrar el "Dia de l'Orgull Friqui", una manera de reivindicar públicament el gust per algunes obres de ficció mal vistes per la crítica oficial (o per la cultura oficialista i burrocràtica, curta de gambals).

Any rere any, aquesta celebració va guanyant seguidors entre els adeptes, no només a Star Wars, sinó també a Start Trek, Battlestar, The Lord of the Rings, Harry Potter, Disco World i moltes altres novel·les i pel·lícules que presenten, com a principal punt en comú, basar-se en la fantasia més lliure i més poc acomplexada. I aquesta moda a arribat a tal punt que, segons alguns, avui en dia la cosa més friqui és declarar-se no friqui. Ho puc comprendre: sempre que algú es declara "normal" davant de mi, el miro amb la curiositat de l'entomòleg que acaba de descobrir una nova espècie d'aranya capaç de convertir-se en crisàlide i, posteriorment, en elefant.




Personalment, entenc aquest dia com un homenatge a la ficció, a la creativitat i a la capacitat humana de deixar-se seduir per la meravella.

I vosaltres, de què sou friquis?


Powered by ScribeFire.

dimecres, 13 de maig del 2009

Problemes amb els comentaris

Ja fa dies que tinc problemes a l'hora de deixar-vos comentaris. Fa una setmana que no puc comentar als blocs de la Nimue (que ha publicat un conte-reflexió-el-que-sigui preciós), del Déric (que ha adoptat uns pingüins la mar de simpàtics i el Tux es passa el dia jugant amb ells), de la Montse (que m'ha fet recordar les cançons del Raimon).

Catxis la mar, el Blogger aquest que està fent el tonto...


Powered by ScribeFire.

dimarts, 14 d’abril del 2009

S'han acabat

Per si algú no ho havia notat, s'han acabat les vacances.







CAGÜENLAMARSALÀ!!!!


Powered by ScribeFire.

dijous, 2 d’abril del 2009

Paraules i silencis

Puc comprendre —fins a cert punt— que algunes persones s'ofenguin per les coses que dic. El que problema és que hi ha qui s'ofèn per coses que no he dit, però que s'imaginen que he dit.

Arribarà el dia que el professor, en entrar a l'aula, no s'atrevirà ni a dir "bon dia" per por que algú se'n senti ofès.

Porca miseria!




Powered by ScribeFire.

diumenge, 29 de març del 2009

Apunts per a un estudi taxonòmic de l'usuari informàtic

Quan les persones que em coneixen s'assabenten que un dels meus hobbies és la informàtica, em solen preguntar que a quins jocs jugo. Quan els explico que el meu concepte de hobby no va per aquí, sinó per aprendre a usar l'ordinador el millor possible, em miren estranyats. Però si se m'acut explicar-los quines coses tracto d'aprendre, la reacció sol ser unànime: "Però, això, per a què serveix?" I queda ben patent que no es tracta d'una expressió de curiositat, no els importa gens ni mica saber per a què serveix això; es tracta d'una interrogació retòrica que podem interpretar com a "quina pèrdua de temps, això no aprofita per a res."

Aquestes reaccions són fàcilment explicables si tenim en compte que no tots els usuaris d'ordinadors són iguals; els podríem classificar en funció de coneixements i interessos. Una proposta de divisió podria ser la següent:


Professionals de la informàtica

El seu objecte de treball gira directament sobre el maquinari i el programari (enginyers informàtics i assimilats; administradors de sistemes, programadors...). La major part van triar aquesta professió perquè els agradava, de manera que solen tenir una bona relació amb els ordinadors. Una altra cosa és que el treball que han acabat fent en la vida els resulti més o menys satisfactori; però ja sabem que el treball és un càstig bíblic, així que si diuen que els agrada el seu treball, o és pecat o és mentida.

Lògicament, són els que tenen un coneixement més alt en aquest àmbit. Només faltaria!


Professionals no informàtics

Fan servir la informàtica per treballar, però el resultat del seu treball no té res a veure amb la informàtica: enginyers, dissenyadors gràfics, matemàtics, professors, administratius, músics, escriptors, estudiants...

Aquí, la relació amb l'ordinador pot ser, encara, cordial: o l'estimen cordialment perquè els ajuda a fer millor una feina que els agrada, o l'odien cordialment perquè els obliguen a utilitzar-lo en una feina que detesten.

En general, i açò és aplicable per a la resta de categories que veurem, d'informàtica, només saben allò que necessiten aplicar. I és comprensible perquè, per a aquestes persones, la informàtica és un mitjà, no pas una finalitat.


Usuaris domèstics

Qui no tingui un ordinador a casa, que aixequi la mà. Mmmm... tots en teniu, eh? Ja m'ho pensava. L'ordinador s'ha convertit, també, en un artefacte per al lleure. A més, però, hi ha molta gent que s'emporta feina a casa (diuen que alguns ho fan per gust: no sé jo...) i, al final, l'ordinador domèstic acaba menant una doble vida, laboral i lúdica.

Però, què és això de la "informàtica bàsica"? Escriure programes en BASIC? No, home, no; em refereixo a les coses que pot fer qualsevol, fins i tot sense gaires coneixements: navegar per la xarxa, utilitzar el correu, escoltar música, mirar pel·lícules...

Un plat a banda necessiten i mereixen els "jugadors" o "jugons" o "jugòpters": els típics postadolescents (trenta o trenta-cinc anys, casats, un parell de fills, amb una feina ni excessivament exigent ni tampoc gaire engrescadora) que poden arribar a gastar més de 3.000 € en un ordinador (supermegahipermacroguai: CPU de quàdruple nucli a 128 bits i vint-i-catorze-mil GHz, 65 GB de RAM, tres discos durs d'un terabyte cadascun, dues pantalles de 24 polzades, targeta gràfica Hubble Telescopy Vision Improved, so homeroundcinemascope amb 12 altaveus més altres dos per als baixos i un per a la mezzosoprano; i quinze ventiladors d'oli de fetge de balena per refrigerar el conjunt); ah! i que l'han de renovar cada any, perquè, si no, no podran jugar a l'últim simulador de Kosovo War 666. Sens dubte, aquests són els que més fan pel progrés de la informàtica, amb llurs constants exigències de millora, molt més que la indústria bèl·lica internacional i la NASA i l'ESA juntes. Això sí, no els pregunteu com justificar un paràgraf als dos costats en un processador de text, perquè ells no s'hi embruten les mans ("Ah!, però, els ordinadors també serveixen per treballar? quines coses, tu...").


Usuaris casuals

Ja no en som conscients, però gairebé tots fem servir algun gadget que porta, amagat als budells, un petit ordinador: telèfons mòbils, reproductors mp3 o mp4 (no, no hi ha un petit donyet japonès en cada mp3 per fer-los anar).


Usuaris passius

Qualsevol persona que realitzi qualsevol operació monitoritzada, dirigida, per una altra persona que fa servir un ordinador, o per un sistema informàtic autònom: caixers automàtics, expenedors de bitllets... és a dir, tothom i totadon.


Si us hi fixeu una mica, observareu que aquesta llista està ordenada en funció de dos criteris: de major a menor grau de coneixements informàtics, d'una banda, i de menor a major quantitat d'usuaris, per una altra. I tots dos coincideixen.

Bé, no calia pegar-li tantes voltes per arribar a la conclusió que la major part dels usuaris no saben res sobre el funcionament del ordinadors; però resulta curiós observar que, a més, no tenen ni punyeteres ganes d'aprendre (però, això, sempre estan disposats a queixar-se quan el programa fa coses rares o quan el sistema es penja; tot i que sovint és perquè han fet alguna operació impròpia).

I amb aquest panorama majoritàriament desolador, sí que s'entén que no m'entenguin.


Eps! M'oblidava... Deliberadament, m'he deixat al tinter una categoria molt concreta: a veure qui l'endivina!



dijous, 26 de març del 2009

La realitat i la ficció. O la realitat de la ficció. O la ficció de la realitat. O...

Dedicat a la Nimué
que ja està farta d'articles
sobre informàtica.

Llegeixo avui al Periódico de Catalunya un curiós article sobre l'animadversió dels romanesos envers el príncep Vlad Tepes, personatge real del segle XV en què es va inspirar l'irlandès Bram Stoker per crear el personatge de Dràcula. I és que el govern romanés ha desestimat la possibilitat d'emprar el sanguinari Vlad Tepes com a imatge oficial per atreure el turisme.



Entre l'autèntic Vlad Tepes, príncep que va assegurar les fronteres de Romania davant de l'avanç dels turcs, però que també se les tenia amb tota mena d'enemics, i el literari compte Dràcula, hi ha la barrera que separa la realitat de la ficció. Els qui no coneixen la realitat (en aquest cas, la major part dels habitants del planeta), només es guien per l'aureola fascinant d'un personatge de ficció que festeja la mort per obtenir la immortalitat. En canvi, els qui han sentit a parlar de les atrocitats comeses pel noble romanès no hi poden sentir cap simpatia. Si fa no fa, és el mateix tipus de diferència de reaccions que podem trobar, davant de la paraula "pirata", entre un adolescent que acaba de llegir L'illa del tresor o Els tigres de la Malèsia i un mariner que ha escapat de miracle a l'atac dels pirates de les costes de Somàlia.
I és que entre la realitat i la ficció hi ha tot un món, i la literatura (o la pantalla gran, o la petita) té un gran poder de suggestió i de convenciment. Per això em fan tanta por les pel·lícules "històriques" i les sèries d'acció (heu analitzat, per exemple, algun episodi de JAG?), perquè la immensa major part de la gent que les veu no ha tingut l'oportunitat, afortunadament, de viure les situacions que s'hi descriuen i les interpreten com si fossin part d'un telediari o un documental de la BBC. Per cert, els telediaris pertanyen als gèneres de "ficció", o als de "no ficció"?



Tanmateix, qui es pot resistir a l'encant del capità Jack Sparrow?


dissabte, 28 de febrer del 2009

Pausa

No sé si és una característica meva o si són les circumstàncies les que m'hi porten, el cas és que, des que tinc memòria, he canviat de "situació vital" cada cinc o sis anys: lloc de residència, estudis, situació laboral... Ara, però, porto més de vuit anys en el món de l'ensenyament i, la veritat, el cos em demana un canvi. I és que aquest treball està molt lluny de fer-me feliç.
Així, doncs, he decidit agafar-me un mes de llicència, en part perquè necessitava descansar i en part perquè vull replantejar-me seriosament el meu futur professional i vital. És clar que deixar aquesta feina seria la decisió més extrema i arriscada; per sort, en el pitjor dels casos, aquesta opció no seria un suïcidi laboral, puc dedicar-me a altres coses;  per sort, no tinc càrregues familiars que m'ho impedeixin; i, també per sort, hi ha altres solucions no tan dràstiques que estic estudiant. El que sí que tinc decidit és que vull dedicar més temps a activitats més agradoses i satisfactòries, i si això significa que m'he d'ajustar el cinturó, ho puc assumir.




Com deia Sèneca (amb altres paraules), la nostra llibertat és inversament proporcional a les nostres necessitats i directament proporcional a la nostra capacitat de renúncia.



Afegitò: 30 minuts


Com a mínim, he posat en marxa un dels meus projectes: després d'anys i panys de sedentarisme, acabo de córrer 30 minuts. Sense aturar-me. Sense caminar. Tot d'una. A ritme gorrinero, això sí: les àvies que tornaven de la compra amb el carro em passaven sense dificultat.
A veure si, dins d'un any, les coses han tornat al seu lloc.




Powered by ScribeFire.